Un nou any - Jordi Santamaria

Un escrit per al nou any d'en Jordi Santamaria, professor de ioga a Espai Obert.

"Us facilito el nou any 2016.

 

La condició humana d’experimentar en el temps sembla lineal. Situem els events en un ordre correlatiu. Aquesta successió general és inacabable. La nostra estada és limitada. Tothom accepta aquesta realitat com absoluta. I en aquest sistema categoritzem en bo i dolent tot allò que es fa perceptible i intel·lectualitzable. Vivim en unes llistes enormes consensuades per tots. Això és viure civilitzadament.

 

Aquest mecanisme funciona per si mateix. No té error i es retroalimenta. No s’atura i ni s’accelera ni es retarda. La uniformitat encaixa en si mateixa i es mostra compacta sense fissures.

 

En aquest escenari apareixem de forma casual, complint els mandats biològics que ens obliguen a viure adaptant-nos contínuament a requisits familiars i socials. Ens situen en un context que et demana ser una singularitat entregada a sostenir la col·lectivitat.

 

Si estem en un estàndard  de salut física i mental se’ns permet ser ensinistrats en bases comunes i aconsellats en camins d’especialitat complementària que acaba oferint-nos un benestar proporcional a allò que aportem.

 

Tot correcte. Això sí, el temps degenera la matèria i marca canvis. Però hem sigut capaços de crear una coherència que permet a la humanitat sobreviure i evolucionar cap a un confort existencial. I en veu baixa, quasi imperceptible, tots sabem que un dia els humans viuran una eterna joventut. Del no-res, un mico s’haurà convertit en l’etern creador.

 

I en aquest marc, dissenyat i natural al mateix temps, tenim la recompensa d’extasiar-nos en una mena d’abstracció de sentiments i d’emocions.

 

Sí! Què bonic es tot... Però jo avui estic trist. No sé com m’he llevat, deu ser alguna cosa meva. De fet, aquest grau d’insatisfacció injustificable m’ha acompanyat sempre. Pot ser que d’una manera egoista hagi enganyat al món fent-me passar pel que no sóc. Igual no era mereixedor de tot l’esforç comú per fer-me una persona excel·lent. M’han donat la vida, alimentat, abraçat, educat, estructurat i sanat. I jo segueixo trist. Què més em falta?

 

Hi haurà alguna cosa que sent meva no es reprodueixi en els demés? Si fos així i no pogués ser ni sentida ni entesa pels altres, ningú ha tingut l’oportunitat de satisfer-me. I segurament ningú ni res podrà satisfer-me mai. Bé, mai... el meu mai, un lapsus tan petitó que corrobora el fet d’insignificança personal. No sóc res!!

 

És això el que m’ha acompanyat sempre. La por que em fa, el terror!, de saber-me gairebé res. I el poquet que sóc ni tan sols és mereixedor de res. Aaaaagggjhhhh!!!!!!!!

 

I fins aquí la història més o menys igual de tots. De tots. De tots? Què aborrit.....!

A partir d’ara, del fet que no sóc res, tan sols una consciència situada en un encreuament espai/temps, sabré trobar un fil argumental que doni sentit a l’absurd que m’he vist abocat? No sé si serà exitós però us asseguro que ja sento que com a mínim és excitant.

 

Haig d’assumir que visc dues realitats inamovibles: l’espai i el temps. Visc sempre ancorat en un punt del planeta i d’igual manera en un univers d’espai il·limitat. I també viuré un temps limitat en l’eternitat.

La ciència m’ha assegurat que en un no res va haver-hi un instant d’inici d’una manifestació matèrica que acabarà col·lapsant. El primer que penso és que a més de sentir-me un esquitx en la immensitat, aquesta totalitat sembla passar el meu mateix procés d’aparició, d’evolució i finalment de desaparició. Ni tan sols el referent que autentifica la meva existència s’escapa del sense sentit,  l’eterna infinitud té límit i és caduca.

 

Admetent tot això emmalalteixo. Pateixo tant que el cos es trasstorna i expressa el seu propi dolor desajustant-se. El patiment de l’àmbit mental acaba manifestant-se en un àmbit físic. Així doncs, m’adono que cos i ment formen una unitat.

Si aplico la mateixa lògica, en un graó superior obtindré que Allò que manifesta solidesa i materialitat és un amb la seva creació.

Si jo mateix passo les mateixes etapes que l’univers, si la meva ment és capaç, segons categoritzi la meva percepció, d’alterar la matèria, la Creació és una alteració d’allò que era abans de l’inici del tot. A aquesta capacitat d’alterar el precedent l’anomenaré “l’Intent”. L’Intent és aquella força abstracta que ha sigut capaç de crear el temps i l’espai on Jo he aparegut. Un Jo que ha sigut manifestat, creat. Per aquest raonament haig de ser un amb l’Intent.

 

Arribem al punt en què començo a entreveure que la meva aparició en aquest escenari ja no és casual, sinó necessària. L’Intent ha marcat amb la seva voluntat la possibilitat d’un ser conscient que ha pres identitat amb la forma de la meva persona. Podria dir amb un somriure que sóc l’Intent amb potes.

Però quina necessitat té d’afavorir la meva existència? I l’existència de la resta dels sers i dels entorns.

 

Potser toca observar la resta. Com es comporten els humans? Què pensen? Què senten? Doncs de fet, observant i mirant els que m’envolten obtinc un reflex de mi mateix. Tothom pateix de maneres semblants. Tothom sembla tenir una incapacitat evident de sostenir els curts intervals d’aparent felicitat. Hem de fer el cor fort per tal de seguir endavant, ens diuen.

Cor fort? Un cor fort ens manté vius, bategant instant a instant. Però la mecànica orgànica no pot en un principi canviar l’estat adolorit que experimentem.

I la realitat mental domesticada, reajustada civilitzadament, no s’escapa de la mateixa incapacitat i de la ignorància que comporta errors. Els errors, culpa. La culpa, mal·laltia i mort.

 

Sóc el que penso. He nascut buit de pensaments, de coneixement, d’enteniment. I dia a dia, per contacte, he après a parlar, a donar nom a allò on consensuadament la humanitat s’ha focalitzat i a poder explicar-me a mi mateix. I tot això ha sigut el causant de la constant insatisfacció. I si deixés de pensar, deixaria de ser?

He assistit a processos on altres persones estaven en tràngols de desconnexió. Per causes traumàtiques se’ls ha administrat substàncies de pèrdua de consciència. Se’ns ha assegurat que era impossible que mostressin signes de vida voluntàriament. Però si m’acostava, reaccionaven esborronant-se. I si els tocava, apareixien moviments de contesta. Es relaxaven i canviaven fins i tot els rictus facials. No estaven desconnectats, no eren inconscients, encara que no hi hagués ni rastre de pensament. Això em motiva a silenciar-me volgudament.

 

Com es deu fer? Com puc fer callar la contínua autoreflexió que m’acompanya? Fins i tot quan somio segueixo pensant. Com puc evitar-ho? M’assec, tanco els ulls i em deixo ser. El pensament continua aquí creant idees i imatges, escenaris i accions. Em deixo anar sense aturar-ho. Una cosa porta a una altra i a vegades em trobo en el mateix començament. Si ho deixo ser encara que doni voltes i voltes, emocions i sentiments són observats d’una nova manera. Sent meus, arrelats en una profunditat pròpia es situen una mica més enllà. D’acord que partint de mi segueixen sent en mi, però m’adono que una part també meva no s’altera. El testimoniatge dels succesos no és el succés en sí. Per primer cop m’adono que hi ha un altre cos i una altra consciència que segueix sent jo. Un altre jo estable, inafectat.

 

Eh eh eh!! Què passa? Això és una mica esquizofrènic! Ara dubtaré de qui o què sóc realment! Però fins i tot això es observable des d’un lloc silent. És més, a poc a poc m’acostumo, em facilito en promptitud a passar d’un estat ordinari de remor mental constant a una mirada íntima sense ressò emocional. En aquest estat no categoritzo, no jutjo, no critico ni em queixo. Quina pau!

Per primera vegada em permeto de veritat, absolutament. Sigui com sigui, em passi el que em passi. Això no evita el sofriment però es com si em posés a la pell d’algú altre, com si llegís un llibre o veiés una pel·lícula sent alhora el protagonista. I de fet el patiment ordinari també minva. I a mida que el sofriment s’esvaeix va aclarint-se el que realment sóc. Sí, el que es consolida com a veritat.

Puc focalitzar-me en la persona mental, emocional, que ha anat esculpint un caràcter de supervivència pírrica o em puc alinear a aquesta nova enteresa, on només hi cap el goig d’estar sent. Estar en aquest món sota aquesta aparença i disfrutar-me a cada instant, em senti com em senti.

 

Una altre cosa que succeeix quan sóc capaç de silenciar-me és que augmenta la meva percepció. És com si un ressonar essencial em permetés sentir nous paràmetres més enllà dels biològics. Sento corrents interns, punts de fluctuacció subtil, capes etèriques que m’envolten i lligams energètics que es perden en l’infinit. En l’infinit i en el no definit, en l’Intent.

 

Percebo, com si fos un record, que tot es un. Que jo sóc en mi mateix i en la resta del tot. Que tot té un impacte en mi i que jo contesto contínuament alterant-ho tot. Que aquesta comunió m’estimula i que tota reacció és part de la meva co-creació. Que quan se’m vol sacsejar si la resposta és calmada, l’origen de la desavinença també es calma. Que quan jo m’accelero tot és més ràpid. Que la meva letàrgia ho aquieta tot.

Que al mateix temps el tot comunica totalment. Que sempre hi ha diàleg amb l’exterior. Que tot es un compendi de senyals que marquen un mapa d’evolució.

Que sent singular, mai he estat sol. Que m’arriba informació, ni estranya ni vella, que sent meva jo no l’he generada, l’he recollida, l’he recordada.

Que no cal fer el cor fort. Que el que fem amb el cor és obrir-lo. Que la seva naturalesa és expansiva i intercomunicativa. Que tot el que és manifestat, creat, tot té cor. Tot té la seva pròpia consciència i cohesió. Que tot és un amb l’Intent.

 

I aquí estic sent. Patint i plaent. Experimentant aquesta vida humana. Sabent, ara sí, que l’etern Creador s’ha convertit en un Mico. AMEN.